|
|  |
Vèncer la por de parlar en públic
Tothom coincideix a dir que no hi ha fórmules màgiques immediates contra la por de parlar en públic. Certament, l’experiència de fer front a un auditori més o menys nombrós provoca en la majoria de les persones diversos graus de neguit que van des del nerviosisme suportable fins al pànic.
Des del moment que dues o més persones interaccionen (sigui a partir de la paraula o del contacte visual, tàctil, auditiu o fins i tot olfactiu) s’estableix entre elles un judici creuat d’acceptabilitat que va variant a cada instant en funció de les accions i les paraules dels comunicadors. És l’opinió que ens anem formant uns dels altres quan ens comuniquem.
Les persones més temeroses de parlar en públic tendeixen a tenir excessivament present aquest judici i arriben a pensar que l’auditori pot radiografiar el seu estat intern d’una manera absolutament transparent.
Aquest element és un dels causants més potents de la majoria de les nostres pors. Per això, abans d’intentar qualsevol altra cosa, hem de reflexionar sobre els aspectes següents:
No és veritat que l’auditori s’adoni sistemàticament de l’estat nerviós de l’orador. Ben al contrari: tendeix a observar-ne l’actuació amb una mena de “filtre” positiu. Alguns autors parlen de solidaritat amb qui parla, de respecte pel seu esforç. Certament, hem pogut comprovar persistentment en els nostres cursos (amb suport de filmació amb vídeo) que l’auditori gairebé mai no arriba a captar la situació interna de l’orador, fins i tot en casos de nerviosisme extrem per part d’aquest. Un exemple típic és el de la sensació de vermellor a la cara: en el 90 % dels casos l’orador n’està convençut i ni el públic ni la càmera de vídeo no l’han percebut.
Moltes persones són conscients que generen una primera impressió negativa o que, a la llarga, es fan pesades. En moltes ocasions aquesta impressió és purament personal i no té cap fonament objectiu. Sigui com sigui, l’orador no sempre és el responsable d’aquesta situació: a vegades, el fet de pertànyer a un determinat col·lectiu predisposa el nostre auditori en contra.
Ser conscient de l’existència del judici d’acceptabilitat dels altres és tenir en compte la presència i l’estat d’ànim del nostre auditori. Si aconseguim que no ens arribi a obsessionar, serà un gran aliat a l’hora d’intentar adaptar-nos a les persones que ens escolten i empatitzar-hi.
Tenim una visió distorsionada dels resultats que obtenim com a comunicadors: o tendim a infravalorar-nos o tendim a supravalorar-nos. Hem de treballar l’autoanàlisi, ja sigui a partir de converses amb persones de la nostra confiança o a partir de filmacions o enregistraments de les nostres actuacions (si és possible).
|
| |
· DESCUENTOS ·
|
| |
